Som exiliats

Estava preparant un petit resum de la vida de W. Benjamin per l’excursió del alumnes de segon sobre els exilis i m’he adonat que tots vivim en un moment o altre de la vida en l’exili. Vivim en una pàtria que voldríem com a pròpia, però que altres estan entossudits en què no ho sigui. Tenim desitjos que voldríem fer realitat, però les circumstàncies ens ho impedeixen.

Els exilis poden ser interns o externs. Externament l’exili és haver de viure en un lloc aliè, perquè no es pot viure en el propi. Molts exiliats han d’emigrar a altres països per causes diverses i altres es poden sentir exiliats en el propi al no poder autodeterminar-se plenament. L’exili intern és més angoixant, és no sentir-se realitzat. No sentir-se un mateix.

W. Benjamin va patir l’exili intern i l’extern gairebé tota la seva vida. La depressió i l’angoixa el van perseguir des de la seva infantesa. L’exili extern va manifestar-se quan es va adonar que vivia en un país que ja no reconeixia com a seu i es va fer patent quan finalment li van negar la nacionalitat alemanya. La fugida difícil i complicada el va conduir al suïcidi. Tanmateix, la idea de suïcidi el va acompanyar durant molts anys. Per a ell el suïcidi era un acte heroic i no una fugida. D. Hume, empirista escocès del segle disset, també va defensar a la seva manera el suïcidi, perquè cadascú havia de ser lliure de decidir el seu final.

Amb tot, s’ha d’aprendre a viure amb l’exili, ja sigui intern o extern. El suïcidi col·lectiu de tota una nació o el suïcidi individual no és cap solució. Ara bé, cadascú ha de ser lliure de prendre la decisió que més li convingui.

“La tradición de los oprimidos nos enseña que la regla es el «estado de excepción» en el que vivimos. Hemos de llegar a un concepto de la historia que le corresponda. Tendremos entonces en mientes como cometido nuestro provocar el verdadero estado de excepción; con lo cual mejorará nuestra posición en la lucha contra el fascismo. No en último término consiste la fortuna de éste en que sus enemigos salen a su encuentro, en nombre del progreso, como al de una norma histórica. No es en absoluto filosófico el asombro acerca de que las cosas que estamos viviendo sean «todavía» posibles en el siglo veinte. No está al comienzo de ningún conocimiento, a no ser de éste: que la representación de historia de la que procede no se mantiene.” W. Benjamin: Tesis de filosofia de la història

Un món hipermodern

En una pràctica, l’altre dia a classe de filosofia, d’argumentació sobre el progrés els alumnes de tecnologia i ciències (en la seva majoria), defensaven el progrés de la humanitat, en el sentit d’haver millorat en tots els aspectes. Segons ells cada cop vivim més bé i millor, tenim més aparells tècnics i la vida és més fàcil. Per contra els humanístics argumentaven que encara hi ha gent que es mor de fam, malalties sense solució immediata i problemes en les relacions de gènere, malgrat els avenços en la igualtat. Els tecnòlegs i científics seguien, però, sense deixar-se convèncer i argumentant que ara es moria menys gent que abans, que hi havia més medicaments i que teníem més coses. Aleshores els vaig comentar el programa que havien fet l’altre dia al programa Millenium del canal 33 sobre el consumisme i l’entrevista a G. Lipovetsky. Malgrat tot, el debat va quedar obert, sense acceptar cap dels bàndols el punt de vista contrari. Finalment va tocar el timbre.

En aquesta entrevista, que abans comentava, G. Lipovetsky va parlar de la seva particular visió de la societat i el seu futur. Segons G. Lipovetsky estem al principi de la hipermodernitat i tot just ara comencem a veure els canvis. En què consisteix la hipermodernitat? Doncs, més o menys, en que tot el món entrarà en un mateix tipus de desenvolupament. Tot el món estarà en la mateixa ona. El que dominarà serà el consumisme i l’individualisme a nivell planetari.

Per a que sigui possible la hipermodernitat completa, serà necessari un nou tipus de desenvolupament on es suprimeixin les desigualtats (el problema serà decidir quines es suprimeixen i quines s’accepten). A més a més, caldrà gestionar la societat per aconseguir el que ell anomena una felicitat paradoxal (bonheur paradoxal). Al final el resultat serà el d’una nova civilització, una postcivilització consumista. El problema és com es pot desenvolupar aquest model. Segurament no serà possible sense un canvi previ de mentalitats.

El més discutible del pensament de Lipovetsky és la seva contundent afirmació que la situació dels països del tercer món no és només responsabilitat dels països rics, sinó d’ells mateixos per no rebel·lar-se contra el sistema. La meva pregunta és: com poden rebel·lar-se si no tenen els mitjans suficients per poder-ho fer, si la majoria de la població viu en l’analfabetisme i la misèria!

Per Lipovetsky el problema dels països poc desenvolupats és que volen entrar en el sistema i no destruir-lo. El repte de futur és el desenvolupament dels països del tercer món i la destitució dels seus governants. En aquest sentit sí que té raó. Molts dels problemes d’aquests països és l’acumulació de riqueses per part dels seus governants amb la conseqüent pobresa de la resta de la població.

Una de les idees més provocadores del pensament de Lipovetsky és considerar l’hiperconsum com a salvació de la humanitat. Tot i que la majoria de multinacionacionals i corporacions hi estarien totalment d’acord.

El món hipermodern condueix a l’hiperconsum. És aquest el futur que ens espera? És aquest el futur que volem?

“La Revolució Industrial i les seves conseqüències han estat un desastre per a la raça humana. Ha augmentat enormement l’expectativa de vida d’aquells de nosaltres que vivim en països «avançats», però ha desestabilitzat la societat, ha fet la vida impossible, ha sotmès als éssers humans a indignitats, ha conduït a estendre el sofriment psicològic (en el tercer món també el sofriment físic) i ha provocat un dany sever en el món natural. El continuat desenvolupament de la tecnologia empitjorarà la situació. Certament sotmetrà als éssers humans a grans indignitats i provocarà grans danys en el món natural, probablement conduirà a un gran col·lapse social i al patiment psicològic, i pot ser que condueixi al patiment físic fins i tot en països «avançats».” Manifiesto Unabomber: Theodore Kaczynski professor de matemàtiques de la Universitat de Berkley que va enviar 17 bombes per correu entre 1975 i 1978 a diferents investigadors, provocant 3 morts i 23 ferits. Va ser condemnat a cadena perpètua. El seu Manifiesto és un dels exemples més actuals de tecnofòbia. Per a més informació sobre el seu judici es pot consultar la següent web a Internet http://www.unabombertrial.com/

I Congrés Català de Filosofia

Avui ha finalitzat el primer Congrés Català de Filosofia que durant tres dies s’ha dut a terme en diferents sales de l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat de Barcelona. L’acte ha estat convocat per la Societat Catalana de Filosofia, amb la col·laboració de la Societat de Filosofia del País Valencià i de l’Associació Filosòfica de les Illes Balears. En les diferents sales i aules del congrés, s’han reunit experts, estudiants de doctorat, professors de filosofia d’Universitat i de Secundària, a més de públic en general, amb l’objectiu de compartir coneixements, experiències, teories, tesis... de diferents disciplines filosòfiques: lògica, filosofia de la ciència, metafísica, teoria del coneixement, filosofia del llenguatge, antropologia filosòfica, filosofia política, filosofia del dret, ètica, història de la filosofia, filosofia catalana, i d’altres aspectes relacionats amb la filosofia. La finalitat del congrés ha estat, com diuen els seus organitzadors en la presentació: respondre a “la necessitat de trobar en l’àmbit català i global, un espai d’anàlisi i de debat sobre els problemes propis que avui té plantejats la filosofia.”

L’experiència ha estat gratificant i segons els organitzadors tot un èxit. Llàstima que només vaig poder assistir-hi una tarda. Les obligacions educatives (setmana d’avaluacions i classes amb segon de batxillerat) no em van permetre anar-hi tot el que hagués volgut. Tanmateix, vaig tenir l’oportunitat de presentar una petita comunicació en l’àmbit “Altres” (una mena de calaix de sastre on hi havia una mica de tot: Gadamer i Heidegger; La secundària, un lloc de la filosofia catalana; Fi de segle i crisi de valors; El sentit de la història de la filosofia (Proposta pedagògica per al batxillerat); La innovació docent en l'ensenyament de la filosofia: un exemple d'ús de les tic a l'aula; Recuperació i revisió del concepte tomista de caritat; Temps econòmic i pensament filosòfic; Pensament dels filòsofs contemporanis de Karl Löwith respecte la seva obra; La filosofia catalana a Internet: el ciberespai filosòfic català.) – hipervincle al programa complet (pdf) -.

La meva intervenció va ser l’última, una hora i quart més tard del previst en un principi, ¾ d’hora més tard segons l’inesperat canvi d’horari i d’aula. La meva intenció va ser presentar sintèticament la situació de la filosofia catalana a Internet i examinar les possibilitats del ciberespai filosòfic català. Val a dir que respecte al primer encara queda molt per fer. La informació existent a Internet respecte a la filosofia catalana és esquifida: exceptuant el web del projecte 'Filosofia i Història Intel·lectual Catalana (1860-1975)'; alguns webs i portals dedicats als escrits i pensament de Ramon Llull; uns altres sobre el sempre controvertit pensador de la Torre de les Hores: Francesc Pujols; el web dedicat a Josep Ferrater Mora i poca cosa més. També, en podem trobar uns quants que recullen algun resum o llistat incomplet de filòsofs catalans com el del Projecte Otger Cataló i algunes referències a la wikipèdia en català.

En canvi la presència de filòsofs actuals i webs de filosofia en català, sobre tot en l’àmbit educatiu és molt més important. Les possibilitats del ciberespai filosòfic català són immenses. Sabrem aprofitar-les?

Filosofia primaveral

Diuen que avui comença la primavera. Tot i que, si no fos pel calendari, seria difícil adonar-se de l’inici de l’estació primaveral enmig de la ventada de vent del nord atramuntanat i polar, que ens està afectant. Potser s’haurà de canviar la dita popular i en comptes de dir que “la primavera la sang altera” dir “la primavera el clima altera”.

Es podria comparar el que està passant amb la primavera, amb el que està passant amb la filosofia a Internet. Igual que la primavera no acaba d’arribar i és anorreada per un fort vent polar, el mateix succeeix amb la filosofia a Internet. S’anuncia la seva presència, s’esperen els seus brots, es besllumen les seves possibilitats, però per alguns filòsofs segueix inexistent, encara no han arribat a copsar-la, a veure totes les seves possibilitats de crear un pensament col·lectiu en xarxa.

La filosofia a Internet es troba en una eterna situació hivernal. És i no és encara el que pot arribar a ser. És una filosofia en potència, una filosofia possible però no real del tot. N’hi ha que la veuen com un simple joc. Per altres és un simple aparador on donar-se a conèixer. Només uns quants pensem que pot ser una eina per entendre millor el món i a nosaltres mateixos. Només uns quants seguim esperant una filosofia primaveral que no arriba. Com diu la cançó de Jarabe de Palo, la primavera no arriba:

hoy el mundo ha da'o otra vuelta

pero nadie me ha avisa'o

hoy el tiempo me ha pilla'o

en un lio en la cabeza

tira'o en la cama

con ganas de nada

hoy el tiempo se ha para'o

en la hora que no era

hoy el mundo a da'o una vuelta

pero no me ha pregunta'o

hoy estoy desafina'o

hoy estoy de calavera

y el alma partida

la pena encendida

en la acera me he senta'o

a esperar la primavera

coro:

primavera que no llega

primavera que no llega

primavera que no llega

primavera que no lleeega

(bis)

hoy el mundo a da'o otra vuelta`

pero no me ha desperta'o

hoy me levante jira'o

hoy me levante de vuelta

de capa caida

he pelea'o con la vida

hoy no estoy pa' nadie

hoy estoy de vuelta

de vuelta de todo

de vuelta de nada

de vuelta y vuelta

tan joven y de vuelta

de vuelta de todo

de vuelta de nada

de vuelta y vuelta

tan joven y de vuelta

coro:

primavera que no llega

primavera que no llega

primavera que no llega

primavera que no lleeega

(bis)

El laberint del temps

El temps és un dels temes que sempre ha preocupat als humans. I no parlo del temps meteorològic, que també comença a ser preocupant, sinó del temps cronològic, dels minuts i segons que marquen el pas de la nostra existència. És aquest temps el que ens condueix a preguntar-nos alguna vegada en la vida: Què és el temps? És una simple percepció subjectiva? És una il·lusió? Per què passa tan ràpid quan voldríem que passés més lent? Per què a vegades no tenim temps per a res?

Precisament, l’altre dia D. Jou va presentar el seu llibre El laberint del temps, la simfonia de la matèria en una conferència al CCM de Girona. En una sala plena de públic ens va parlar de les diferents concepcions del temps i de la matèria. De la matèria en va parlar poc i molt ràpid. Per tant, només faré un petit resum del que va dir sobre el temps.

D. Jou va començar assenyalant els diferents sentits del temps: el temps com a roda o com a punt; del temps humà i de la natura; del temps sagrat i del temps profà; de les negacions i superacions del temps. Tot seguit va explicar com la ciència i la tecnologia actual tenen una gran importància en la percepció actual del temps: allargament de l’esperança de vida; increment de la velocitat del transport; acceleració de la tecnologia i del ritme de vida; per la rapidesa de les informacions i la globalització; primacia de la immediatesa del desig sobre l’espera (temps de la publicitat, de la targeta de crèdit), que produeix una desvalorització de les coses.; trencament de ritmes naturals (vida urbana); més precisió en la mesura del temps; dinamisme de d’univers, de la matèria i la vida; capacitat per retrocedir en el temps gràcies a la fotografia, cinema, ordinador...

També va explicar que hi ha diversitats de perspectives del temps segons la ciència. Per la mecànica clàssica caracteritzada per una visió mecanicista de l’Univers, el temps era reversible. Per la teoria del caos determinista el temps és impredictible. En la mecànica quàntica predomina l’indeterminisme. En la mecànica relativista el temps és relatiu i per la termodinàmica irreversible.

Respecte al temps en la cosmologia s’investiga l’origen del temps per establir l’edat de l’Univers. Tot i això, l’instant inicial segueix essent inaccessible. També s’intenta respondre a algunes preguntes relatives a la fi del temps: És l’Univers finit o infinit?

En la vida el temps esdevé regulador dels ritmes biològics, creador en el sentit evolutiu i destructor en tant que condueix a l’envelliment i la mort. Tenim rellotges temporals interns. Les nostres cèl·lules no es poden reproduir indefinidament.

En definitiva, té raó D. Jou en dir que el temps és un laberint, perquè té moltes facetes i es pot entendre de maneres diferents. Tanmateix, ens agradaria poder descobrir els seus secrets.

No a la guerra

Aquesta tarda a Barcelona la plataforma aturem la guerra ha convocat una manifestació. Donat que no hi podré anar, voldria deixar una petita mostra de solidaritat a través del bloc.

Tanmateix, encara que a les principals ciutats del món també es convoquin diferents manifestacions, serà difícil que s'aconsegueixi aturar la barbàrie. No es tracta de pessimisme, sinó de realisme. Els EEUU no marxaran de l'Iraq fins que no s'adonin que no hi tenen res a fer. Fa quatre anys que dura aquest enfrontament i moltes són les manifestacions realitzades. Sempre que n'han fet alguna a la meva ciutat hi he anat, però no sé de què ha servit. Cada dia hi ha atemptats a l'Iraq, cada dia moren iraquians. Milers i milers d'iraquians han fugit d'un país que ja no existeix, com deia avui una noia iraquiana que viu a Barcelona.

Tot i això, val la pena seguir recordant que la guerra, qualssevol guerra és desastrosa, irracional, repulsiva, recriminable, estúpida i criminal.

"Els exèrcits permanents (miles perpetuus) han de desaparèixer totalment amb el temps. Doncs suposen una amenaça de guerra per a altres Estats amb la seva disposició a aparèixer sempre preparats per a la guerra. " I. Kant: Sobre la pau perpètua

El sentiment moral

La raó no determina la moral, sinó el sentiment. Així, es pot resumir el pensament de D. Hume respecte a la moral. La raó ajuda a elaborar judicis sobre les conseqüències de les accions. És la raó qui discerneix els pros i els contres de dur a terme una acció o una altra. Però qui intervé decisivament en el moment d’actuar i d’aprovar o reprovar una acció és el sentiment. Com diu D. Hume: “Però encara que la raó, ben assessorada i documentada, pugui preveure suficientment les conseqüències útils o pernicioses de les qualitats o accions, no pot produir per ella mateixa l’aprovació o blasme morals.” Investigació sobre els principis de la moral (Apèndix 1).

Es poden tenir moltes raons per dir que no és correcte el que va demanar Immaculada Echevarria, la malalta de distròfia muscular que va decidir acabar amb la seva vida. Però, en últim terme, són els sentiments els que jutgen l’acció. No hi ha un bé i un mal absoluts, ni tampoc unes normes o regles universals que es puguin aplicar en tots els casos. D’aquesta manera pensen aquells que apliquen els mateixos judicis a casos diferents, com si existissin normes aplicables universalment. Per exemple, avui he sentit com el president de l’Associació de Bioètica d’Andalusia comparava el cas de la Immaculada al de Juana Chaos. Una comparació que em sembla fora de lloc, ridícula i absurda.

No es pot aplicar el mateix criteri en tots els casos, sobretot quan les circumstàncies són molt diferents. En un cas tenim la voluntat de morir per acceptar l’inevitable després d’una llarga i penosa malaltia sense curació possible. En l’altre una manifestació de protesta per una situació que l’afectat considerava injusta. Es pot admetre que en tots dos casos es va fer el possible per mantenir la vida, però la voluntat de morir per part dels afectats era molt diferent. Jutjar dues situacions diferents de manera semblant, condueix a caure en un prejudici, el de creure que existeix una llei moral general, deixant de banda les circumstàncies particulars.

Com bé assenyala Hume: “Mentre ignorem si un home va ser o no l’agressor, com hem de determinar si qui l’ha matat és culpable o innocent? Ara, un cop coneguts tots els aspectes i les relacions, l’enteniment ja no té res més a fer, ni cap objecte on aplicar-se. L’aprovació o blasme subsegüents ja no són feina del judici, sinó del cor; i ja no consisteix en una proposició o afirmació teòrica, sinó en un sentiment.” Investigació sobre els principis de la moral (Apèndix 1)

El mateix es pot dir de molts casos en la vida. Quantes vegades no hem pensat que seria millor i més raonable, dur a terme determinada acció i al final hem fet tot el contrari? És el cor a qui hem acabat escoltant. Ja ho va dir Pascal: “El cor té raons que la raó no entén”.

“La nostra hipòtesi és planera. Manté que el sentiment determina la moralitat. Defineix la virtut com a tota acció o qualitat mental que ens produeix un sentiment plaent d’aprovació; i el vici, com el contrari d’això.” D. Hume: Investigació sobre els principis de la moral (Apèndix 1)

Un món que no mira

Una cosa és veure i l’altre mirar. Per veure només fan falta un parell d’ulls o alguna pròtesi ocular que ajudi a veure millor. Per mirar és necessari un procés més complex. I si parlem d’un mirar en sentit filosòfic, aleshores implica examinar atenta i reflexivament alguna cosa o idea a fi d’anar més enllà del visible a primer cop d’ull. En referència a aquest mirar tenim com a exemple el blog de l’home que mira, que precisament ahir es va presentar el llibre que recull algunes entrades d'aquest blog en format paper. Amb les seves reflexions pretén burxar en les consciències i fer-les despertar del somni de la raó, que com ja sabem pot arribar a crear monstres.

El món actual és un món que veu passar sense immutar-se un feix d’esdeveniments i informacions. És un món que no es para a mirar, a pensar. S’ha perdut l’encanteri de la mirada. J. P. Sartre va ser un dels filòsofs que va insistir més en la importància de la mirada. Som en tant que altres ens miren. No n’hi ha prou amb que ens vegin. Veure és molt superficial, és surar per la superfície de la realitat. Mirar és aprofundir en els misteris de l’alteritat.

Com fer que el món torni a mirar? Quins mecanismes o pròtesis s’hauran d’utilitzar? Ens podran ajudar els diferents blogs de filosofia existents a la xarxa?

“Qui no entén una mirada, no entén una llarga explicació”. (Proverbi àrab)

Mini manifest de la filosofia al ciberespai (VI)

Avui es poden llegir als diaris informacions força contradictòries de la participació a les manifestacions convocades ahir pel PP. Per uns van tenir un èxit total, per altres va ser tot un desfici. Qui té raó?

La Vanguardia: Miles de personas secundan en las principales capitales la convocatoria del PP por el caso De Juana. Grupos independentistas intetan boicotar las concentraciones en Catalunya.
L’Avui: Poc seguiment en les protestes d'ahir pel cas De Juana.
El País: Miles de personas secundan en toda España las protestas del PP contra el Gobierno Récord en la venta de banderas de España. Las manifestaciones disparan la venta de símbolos preconstitucionales y pancartas contra el Gobierno.
El Punt: Catalunya planta el PP. Els populars fracassen en l'intent de portar al carrer la crispació política de l'Estat.

Quin paper pot tenir la filosofia en tot plegat? La filosofia ens pot ajudar a descobrir els paranys que s’amaguen darrere les informacions aparentment verídiques que generen contínuament els mitjans de comunicació a través de les infotecnologies. La TV, Internet, sense deixar de banda, la premsa escrita, hauran de ser objecte d’anàlisi, crítica, reflexió i gestió o administració filosòfica.
(Si voleu seguir llegint: Sobre el lloc de la filosofia en la societat de la informació i del coneixement)

6. La filosofia en la SIC és un vaixell que navega per un mar sadollat d’informacions.

Dona i treballadora

Mentre els exàmens s’amunteguen damunt la taula. Aprofito que avui és el meu dia, és a dir, el dia de la dona treballadora, per escriure al blog. De fet no m’agraden els dies dedicats al que sigui. Però, si hi ha un dia dedicat a la dona i no n’hi ha cap dedicat a l’home, segurament és per algun motiu.

Avui a les notícies recordaven com la dona segueix essent discriminada en el treball, sobretot pel que fa referència a la diferència de salaris. Tot i que cada vegada hi ha més dones que ocupen càrrecs directius (32%), aquestes cobren un 30% menys que els homes fent la mateixa feina. A més, a part de treballar, la majoria d’elles han d’ocupar-se de la família.

Aquests darrers dies a Madrid ha tingut lloc una trobada amb el títol “Dones per un món millor” on s’han reunit dones de diferents països per posar en comú la situació de la dona arreu del món. A l’Àfrica és on la dona pateix més la discriminació en tots els àmbits socials.

Una altra qüestió, també molt important, és la que afecta a la violència de gènere. Només a Catalunya durant tot l’any 2006 es van rebre 20.000 denúncies de dones que han estat objecte de maltractaments pels seus companys. Finalment s’ha decidit crear un tribunal especial per jutjar tots aquests casos. Uns casos que s’haurien d’evitar i de prevenir abans d’arribar a aquests extrems.

A classe, unes alumnes m’han demanat de parlar de les dones filòsofes. Els he dit que a l’antiguitat no estava ben considerat que una dona pensés. Pensar era una feina d’homes. Les dones havien de tenir cura dels nens i de la casa. No és res estrany, encara avui en dia hi ha homes que ho defensen. Tanmateix, hi ha dones que pensem i antigament també n’hi havia. Algunes van ser grans matemàtiques, com per exemple Hipatia d’Alexandria (370-415) lapidada per un grup de fanàtics cristians o Caterina d’Alexandria considerada la dona més sàvia del seu temps (298-307) i que va ser torturada i condemnada a mort per defensar el cristianisme.

ALGUNES PENSADORES

1. ASPÀSIA DE MILET (Milet, 470 aC-Atenes, 410 aC)
2. CATERINA D’ALEXANDRIA (Alexandria, 289-307)
3. HIPATIA D’ALEXANDRIA (Alexandria, 370-415)
4. ROSWITA O HROSVITHA (Saxònia, 935-aprox. 975)
5. HELOÏSA DEL PARÀCLIT (París, 1101-Nogent-sur-Marne, 1164)
6. HILDEGARDA DE BINGEN (Bermersheim, 1098- Rupertsberg, 1179)
7. CHRISTINE DE PIZAN (Venècia, 1365-Poissy, 1431)
8. TERESA DE ÁVILA (Àvila, 1515-Alba de Tormes, 1582)
9. MARIE DE GOURNAY (París, 1566-1645)
10. Mme. de SÉVIGNÉ (París, 1626-Grignan, 1696)
11. OLYMPE DE GOUGES (Montauban, 1748-París, 1793)
12. MARY WOLLSTONECRAFT (Londres, 1759-1797)
13. FLORA TRISTAN (París, 1803-Bordeus, 1844)
14. CONCEPCIÓN ARENAL (El Ferrol, 1820-Vigo, 1893)
15. ROSA LUXEMBURG (Zamosc, Polònia, 1871-Berlín, 1919)
16. ROSA SENSAT (El Masnou, 1873-Barcelona 1961)
17. CLARA CAMPOAMOR (Madrid, 1888-Lausanne, 1972)
18. EDITH STEIN (Breslau, 1891-Auswitz, 1942)
19. FREDERICA MONTSENY (Madrid, 1905-Toulouse, 1994)
20. HANNAH ARENDT (Hannover, 1906-Nova York, 1975)
21. MARÍA ZAMBRANO (Vélez-Málaga, 1907-Madrid, 1991)
22. SIMONE DE BEAUVOIR (París, 1908-1986)
23. SIMONE WEIL (París, 1909-Londres, 1943)
24. MARIA AURÈLIA CAPMANY (Barcelona, 1918-1991)

Si voleu saber més de les dones i la filosofia:

http://www.xtec.es/sgfp/llicencies/200102/resums/amaso.html

Un món eclipsat

Després de l’eclipse de Lluna sembla com si una part del món també s’estigués eclipsant. S’eclipsen els partits de futbol com el del Barça i el Sevilla de dissabte. S’eclipsen els partits polítics, després de prendre decisions que no són al gust de tothom. S’eclipsen de mala manera algunes relacions de parella desafortunades, com per exemple a Ripoll aquest passat cap de setmana. S’eclipsen les relacions amistoses o que se suposaven que ho eren. S’eclipsen les esperances d’un món diferent, ni millor ni pitjor. S’eclipsen les persones que ja no poden o no volen seguir vivint una vida indigne.

S’eclipsen moltes coses com per pensar si no serà l’eclipsament una llei de la vida. No estarem vivint en un moment d’eclipsament globalitzat? En comptes de ser el món el que eclipsa la lluna, no serà el mateix món el que s’està eclipsant?

“Tot s’eclipsa” serà aquest el sentit de la vida?

(Les fotografies les vaig fer amb el meu nou telescopi durant l'eclipse del 3-4 de Març)

Som súbdits?

Hauríem de ser ciutadans, i deixar de ser súbdits. Aquest ha estat el missatge de fons del mini discurs que ha pronunciat aquest vespre Josep-Maria Terricabras davant el Govern Civil. Al seu voltant els mossos d’esquadra vigilaven, no fos cas que el centenar i escaig de manifestants fessin alguna malifeta amb algun tipus de detergent.

Segons Josep-Maria Terricabras, els súbdits tenen por i els ciutadans no. Al que es pot afegir que es tracta d’una por que s’encomana i es converteix en indiferència. Era aquesta por transformada en indiferència la que mostraven els súbdits que s’aturaven a la vorera i veien desfilar pel mig del carrer unes quants ciutadans cridant llibertat i absolució per l’anomenat escamot Dixan de l’operació estany?

A la meitat de la manifestació no he pogut deixar de sentir el que comentava un dels manifestants a un company: -no et sents imbècil amb tota aquesta gent mirant? Hi ha més gent mirant que no pas a la manifestació! L’altre ha contestat: -tens raó, som quatre gats! Mentre els carrers del centre de Girona estaven plens a gom a gom de súbdits, només uns quants ciutadans s’estaven manifestant per una democràcia real i no un simple simulacre. Tot plegat ben trist.

Amb tot, no tinc tan clar que els que no es manifesten o protesten ho facin per por, sinó més aviat per una indiferència produïda per la pròpia ignorància. Una ignorància que els fa ingènuament feliços. Precisament, avui llegia el llibre d’Eduard Punset “El viatge a la felicitat” (del qual parlaré en algun altre post) com la felicitat és el resultat de l’absència de por. Aleshores, si els súbdits no es manifesten per por, haurien de ser infeliços i no penso pas que sigui així. Els súbdits són ben feliços o almenys ho sembla. En canvi els ciutadans, conscients i amb coneixement del que passa, els envaeix la tristesa al comprovar que les coses van com no haurien d’anar.

“...en las sociedades complejas se dan tres factores que nutren el descontento y la infelicidad: el ejercicio abyecto del poder político, la disparidad entre los índices de crecimiento económico y de la felicidad, y lo que yo llamo sociedad de las averías.” E. Punset: El viaje a la felicidad p.123

Saturn

Ara que la crispació política va augmentant i els del PP anuncien una macromanifestació contra el govern, potser seria convenient tornar els ulls cap al cel estrellat per recordar que som uns éssers insignificants en la immensitat de l'Univers.

Contemplar els anells de Saturn amb el meu petit nou telescopi m'ha fet pensar amb el que deia Kant a la conclusió de la Crítica de la Raó pràctica:

"Dues coses omplen sempre l'ànim d'una admiració i una veneració creixents i sempre noves com més seguit i més sovint hi reflexionem: el cel estrellat damunt meu i la llei moral a dintre meu."

Aquest és Saturn, tot i que a la fotografia no surt tant nítid com es podia veure a través de les lents del telescopi.